El Martinet és una escola d’infantil i primària, de titularitat pública, ubicada a Ripollet, un poble del Vallés, a pocs quilòmetres de Barcelona, incrustat entre Montcada, Cerdanyola i Sabadell.

Potser, quan molts de vosaltres heu vingut a visitar l’escola en un dia de portes obertes ha estat el primer cop que poseu els peus a Ripollet. I potser, també, us heu preguntat com és que una escola així, tan xula, està en un poble de l’àrea metropolitana.

Intentaré explicar-vos una mica com ha estat això. Crec que es pot dir que la diferència l’han feta les persones, en concret una colla de mestres amb prou inquietuds i prou perseverança com per voler veure l’escola que somiaven feta realitat.

El primer nucli de mestres va néixer a l’escola El Turó de Montcada. Fa anys era una escola del CEPEC (Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana), allà hi feia de mestre Montserrat Navarro, Dora Garmendia, Mariau Bruguera, Meritxell Bonàs, Isabel Trias i Agnés Izaguirre.
Elvira Güell va conèixer aquest grup a través de l’ICE (Institut de Ciències de l’Educació), i Neus Mira va conèixer el projecte quan va coincidir amb Montserrat Navarro a l’escola on va anar quan va sortir del Turó de Montcada.
Aquest grup de 8 mestres (amb alguna altra que no ha continuat) és el que va somiar el projecte i el va gestar durant mesos.

I llavors va passar el que podia no ser res però que ho va ser tot: el Departament d’Ensenyament havia de fer una escola a Ripollet, poble amb un alt índex de natalitat i que necessitava més escoles. I s’hi van llençar, van presentar el seu projecte. Diuen els rumors que, com que als del Departament els hi va venir tan de nou, el gripau va colar. És a dir, aquell projecte somiat, amb més o menys canvis, va tirar endavant.

Ara ja han passat més de 13 anys, i l’escola continua tan innovadora com el primer dia o més. S’ha convertit en un referent d’altres escoles, algunes properes i d’altres molt llunyanes.
Aconsegueix projectar-se a l’exterior a través de les jornades pedagògiques que imparteixen les mestres alguns caps de setmana. També han editat diversos llibres que expliquen diferents aspectes del projecte.

És veritat que “el factor humà” sovint marca una diferència, i pot compensar moltes mancances. Però el que passa en aquesta escola no és ben bé així. El Martinet té un projecte educatiu realment engrescador, els nens són tractats amb tot el respecte que es mereixen i són valorats pel que són, no pel que són capaços d’aprendre. Aquí, però, el factor humà hi té poc a veure, els pilars del projecte són tan forts que fins i tot un mal moment d’un mestre no hi pot fer cap atzagaiada important.

¿Com? ¿Un mestre amb un mal moment? Ara potser us preguntareu ¿n’hi ha de mestres que tinguin mals moments, al Martinet? Jo no respondré pas aquesta pregunta, però el que sí que us puc dir és que al Martinet hi ha persones normals i corrents, persones com tu i com jo.

Persones que, com totes, són vulnerables a l’enveja, l’odi, l’enuig, la irritació, la supèrbia, l’orgull, el fàstic i el fastig (algú de vosaltres pot dir que no s’ha sentit mai fastiguejat per alguna cosa?).
Tots ens podem creure més guapos del que som en realitat si la nostra àvia ens ho diu constantment. Tots ens podem creure bons cuiners encara que sols sapiguem preparar una truita a la francesa, si els comensals se la mengen amb fruïció.

Les persones que porten el projecte educatiu d’El Martinet són plenes de virtuts i de defectes, com la resta. El que passa és que la idea que tenen de com ensenyar els nens és més valenta de com ho fan a la majoria d’escoles. I si aquesta idea tira endavant és perquè és entesa per centenars de famílies, també normals i corrents, que hi porten els seus fills, la cosa més preuada que la majoria de nosaltres tenim. Són famílies que volen aquesta escola perquè comparteixen aquestes idees, no perquè hagin examinat i aprovat el professorat.

Ens queda molt de camí per fer, a tots i totes. ¿O és que us pensàveu que ja hi havíem arribat? Jo espero que falti encara molt, perquè com més camí fem més possibilitats hi ha que els camins que fan mestres i famílies acabin convergint. Llavors potser ens estarem acostant a la meta.

En continuar utilitzant el lloc, vostè accepta l'ús de galetes. Més informació

La configuració de cookies en aquest lloc web es posen a "permetre cookies" per donar-li la millor experiència de navegació possible. Si continua utilitzant aquest lloc web sense haver de canviar la configuració de galetes o fer clic a "D'acord" a continuació a continuació, vostè està consentint a aquesta.

Tancar