El mes de novembre passat, la Marga em va enviar un whatsapp per saber els horaris en què feia els tallers de ganxet que fa anys que dono a l’escola. Com que ella sols podia venir a partir de les 5 de la tarda i a aquella hora ja no feia cap taller, va decidir que no era el moment adequat, — “Potser aquest any no ho he de fer”, va ser el seu missatge.

Fa pocs dies vaig saber de la mort del sogre de Montserrat Navarro. Jo no el coneixia, però havíem quedat amb la seva jove que abans d’acabar el curs podria parlar amb ell perquè ens expliqués coses de Ripollet. El senyor Pepito era una persona gran, 87 anys, però tenia el cap molt clar, i una molt bona memòria. A més, de jove havia estat implicat en molts assumptes del poble i com que recordava moltes coses, dates, fets, noms, …, ens podria donar una rica informació.

Res d’això ja no podrà ser. Un derrame arterial ha esborrat per sempre aquests noranta anys de vida i d’experiències.

Les paraules que acompanyen la mort d’algú que està a prop dels vuitanta o noranta són sempre paraules de resignació. Vés, què vols, ja era gran, a aquesta edat ja se sap, encara sort que ha mort així.
Encara no havia assimilat la mort d’aquesta persona que a tots els que participem més o menys de la vida de l’escola ens arriba la mort de la Marga. Causes similars, un derrame cerebral va provocar un coma irreversible.
Però la Marga era jove, i era mare d’un nen de 4 anys, el Guillem. En aquest cas, ja no podem fer servir les frases de costum, no sabem què dir excepte que això no hauria de passar. La Marga tenia moltes coses a fer encara, com veure el seu fill assolir moltes conquestes.

Quan algú proper mor a una edat que considerem adequada les paraules ens flueixen amb facilitat, i sabem quina és la conducta més adequada. Però quan mor algú massa jove, els mots se’ns estanquen a mig camí i ens pressionen el pit, no sabem què dir perquè totes les paraules les trobem inoportunes. Fins i tot contenim els gestos, no sabem quin és convenient i quin no, no sabem quan molestarem o quan ajudarem.
En canvi, la mort d’una persona gran no remou gaires emocions, no ens sacseja les entranyes. La mort d’en Pepito ha produït això, com a molt un ja li tocava però podria haver tardat una mica més.
Quan mor una persona jove, la nostra consciència s’agita com un mar en tempesta, no ens hi volem resignar. La mort de la Marga ha posat un vel de preocupació en molts de nosaltres, evidentment en pocs dies ho haurem oblidat, però durant uns minuts o unes hores ens hem vist obligats a preguntar-nos ¿i si m’hagués passat a mi?, o bé ¿ara no, però quan és el moment de marxar? Molts de nosaltres ens hem adonat que no tenim resolt el tema de la mort, i moltes preguntes queden sense resposta.

A la nostra escola, és la primera vegada que mor un pare o una mare amb el fill o filla encara a l’escola, i segons la sensibilitat de cadascú l’experiència vital ha estat diferent
Alguns pensaven que s’havia de fer alguna mena de ritual per exterioritzar les emocions. D’altres, veien inadequat, quasi vergonyós, qualsevol acte, ja que el dolor s’ha de viure cap endins.

Però quan la mort entra així, de sobte i brutalment, potser hauríem d’aprendre a compartir el fet col·lectivament. Volem ser una comunitat de vida, de creixement, però ens costa fer aquests llaços quan el motiu és el dolor, la separació, o la mort.

COM FER UN DOL

A Occident mirem la mort com un fracàs, però si ens parem a pensar en adonarem que vida i mort són dos conceptes que es complementen. Si entenem la mort com una pèrdua podem estendre el concepte a molts fets de la nostra vida: el dia que s’acaba, les cèl·lules que se’ns moren, la feina que ja no tenim, la parella que ja no ho és, les amistats que perdem, els llocs que deixem d’habitar… i finalment, les persones que abandonen aquest món.
Hi ha morts anunciades i morts sobtades, com les de la Marga. Aquestes morts generen més impacte en nosaltres. En canvi, quan la mot és previsible molt sovint s’ha pogut fer un dol previ. El més saludable és fer el dol, si no es fa poden quedar dols congelats dins nostre, i això ens pot fer emmalaltir.
Si la mirem amb uns altres ulls, podem fer que la mort sigui un aprenentatge, fins i tot dins de la nostra família. Els nens ens imitaran si fem un treball d’acceptació, si aprenem a viure la vida a través de la mort. Però també cal que deixem que cadascú senti el dolor a la seva manera, sense mesurar-lo. Les preguntes dels nens les hem de respondre amb concreció i claredat, i comptar amb ells, fins i tot durant els ritus funeraris.

El dol és un procés canviant, per tant és dinàmic; afecta el nostre ésser, per tant és vital; ens incumbeix a tots, per tant és un fet social (en una comunitat s’ha de viure sense maquillatges); porta a una acceptació, per tant és sanador; i té un final. per tant és alliberador.

El dolor durant el dol es pot expressar de maneres diferents: la primera i més important és parlar, cal donar espais on es pugui parlar sense traves. Sovint reprimim el plor però hem de saber que plorar és molt reparador. La música també ens pot ajudar en aquest procés de buidatge i de deixar anar el dolor.
En els nens les mans són l’expressió de lo intern, per tant poden ajudar-los a expressar-se sense paraules.
Per finalitzar aquesta reflexió, al dolor se li ha de donar el seu espai i el seu temps, necessita d’un acompanyament amorós, respectuós i de presència. Des d’aquesta mirada, llavors, el dol pot ser més fàcil.

Bibliografia suggerida: Cartes a Dougy, E. Kübler-Ross

Extret de les explicacions donades per Nerea Ruiz (mare de l’Aimat), coach i voluntària en acompanyament a la mort i al dol, a partir de les ensenyances de Ricard Diaz Mallofré, de l’associació Grup Temps.

En continuar utilitzant el lloc, vostè accepta l'ús de galetes. Més informació

La configuració de cookies en aquest lloc web es posen a "permetre cookies" per donar-li la millor experiència de navegació possible. Si continua utilitzant aquest lloc web sense haver de canviar la configuració de galetes o fer clic a "D'acord" a continuació a continuació, vostè està consentint a aquesta.

Tancar