Vet aquí una vaca que pasturava per un prat amb les seves amigues. Era un prat molt bonic i molt gran, a prop d’un bosc. Però cada dia pasturaven a aquell mateix prat. Sempre la mateixa herba, pensava la vaca. I, cada dia, passava per allà un cavall que, alegre i trotant, s’allunyava cap al bosc, fins que el perdien de vista.

La vaca, que se sentia una mica avorrida, no parava de pensar a on devia anar aquell cavall. Segur que era un bon lloc amb bon menjar. I ella, cada dia a aquell mateix prat i aquella mateixa herba. Així que, finalment, un dia va decidir que seguiria aquell cavall, per veure a on anava. I així ho va fer. L’endemà, poc després que el cavall hagués passat per davant, la vaca es va aixecar i va emprendre el mateix camí, tot seguint-lo.

El problema va ser que el cavall era més ràpid i, així que va entrar al bosc, la vaca li va perdre la pista. Va seguir una mica per on li semblava que podia haver passat però de seguida es va adonar que no ho sabia pas.

Aleshores, de sobte, va sentir un soroll, un crec-crec que venia del coll d’un arbre. I mirant tronc amunt va veure un esquirol rosegant una pinya.

– Bon dia, esquirol! – va fer la vaca.
– Bon dia!
– No heu vist pas passar un cavall per aquí?
– Sí, i tant! Ara fa un moment. – va respondre l’esquirol.
– I em podries dir cap a on ha anat?
– Cap allà, per on s’enfila una mica. Però escolta… – s’encuriosia l’esquirol – Com és que segueixes un cavall?
– Doncs perquè em sembla que coneix un bon lloc on hi ha bon menjar. I jo, que cada dia menjo del mateix prat, la mateixa herba, volia saber on és.
– Ah, caram! Doncs jo no sé quin deu ser aquest lloc però, si vols un bon menjar, aquí en tinc que et sorprendrà.
– Quin menjar? – va preguntar la vaca.
– Mira, aquests pinyons, vols que te’n trenqui un?
– Això tant i tan petit? Bé… endavant, ho provaré!

La vaca mai s’hauria pensat que d’una cosa tan petita en pogués sortir un gust tan intens i particularment bo.

– Mmm…. !!! Moltes gràcies esquirol, m’ha encantat!
– De res, ja saps on trobar-ne, dins les pinyes de pi pinyoner.
– I tant, ho recordaré. – somreia la vaca – Ara segueixo el meu camí, a veure si trobo el cavall.
– Adéu, i que tinguis sort! – va acomiadar-se l’esquirol.

I la vaca va seguir per dins el bosc cap allà on li havia indicat l’esquirol. Però al cap d’una estona va tornar a veure’s perduda. Per on hauria seguit el cavall? Li havia perdut la pista altra vegada i es va desanimar.

Aleshores, de sobte, va sentir un soroll, un hrr-hrrr que venia de darrere la soca d’un arbre. I mirant, mirant, va veure un porc senglar arrencant unes arrels.

– Bon dia, senglar! – va fer la vaca.
– Bon dia!
– No heu vist pas passar un cavall per aquí?
– Sí, i tant! Ara ja fa una estona. – va respondre el senglar.
– I em podries dir cap a on ha anat?
– Cap allà, per on s’aclareix una mica. Però escolta… – s’encuriosia el senglar – Com és que segueixes un cavall?
– Doncs perquè em sembla que coneix un lloc esplèndid on hi ha menjar deliciós. I jo, que cada dia menjo del mateix prat, la mateixa herba, volia saber on és.
– Ah, caram! Doncs jo no sé quin deu ser aquest lloc però, si vols un bon menjar, aquí en tinc que et sorprendrà.
– Quin menjar? – va preguntar la vaca.
– Mira, aquestes arrels, vols que te n’arrenqui una?
– Això tan enterrat? Bé… endavant, ho provaré!

La vaca mai s’hauria pensat que una cosa tan arraconada fos tan bona de mastegar.

– Mmm…. !!! Moltes gràcies senglar, m’ha encantat!
– De res, ja saps on trobar-ne, sota terra arran d’una alzina.
– I tant, ho recordaré. – somreia la vaca – Ara segueixo el meu camí, a veure si trobo el cavall.
– Adéu, i que tinguis sort! – va acomiadar-se el senglar.

I la vaca va seguir per dins el bosc cap allà on li havia indicat el senglar. Però al cap d’una estona va tornar a veure’s perduda, novament. Per on hauria seguit el cavall? Li havia tornat a perdre la pista altra vegada i es va desanimar.

Aleshores, de sobte, va sentir un soroll, un piu-xef que venia de les branques d’un arbre. I mirant enmig de les fulles va veure un rossinyol picotejant una cirera.

– Bon dia, rossinyol! – va fer la vaca.
– Bon dia!
– No heu vist pas passar un cavall per aquí.
– Sí, i tant! Bastant fa que ja ha passat. – va respondre l’esquirol.
– I em podries dir cap a on ha anat?
– Cap allà, per on baixa una mica. Però escolta… – s’encuriosia el rossinyol – Com és que segueixes un cavall?
– Doncs perquè em sembla que coneix un lloc increïblement bonic on hi ha menjar espectacularment bo. I jo, que cada dia menjo del mateix prat, la mateixa herba, volia saber on és.
– Ah, caram! Doncs jo no sé quin deu ser aquest lloc però, si vols un bon menjar aquí en tinc que et sorprendrà.
– Quin menjar? – va preguntar la vaca.
– Mira, aquestes cireres, vols que te’n culli una?
– Això rodó tan vermell? Bé… endavant, ho provaré!

La vaca mai s’hauria pensat que d’aquella boleta vermella en pogués sentir aquella sucosa dolçor.

– Mmm…. !!! Moltes gràcies rossinyol, m’ha encantat!
– De res, ja saps on trobar-ne, a les branques del cirerer d’arboç.
– I tant, ho recordaré. – somreia la vaca – Ara segueixo el meu camí, a veure si trobo el cavall.
– Adéu, i que tinguis sort! – va acomiadar-se el rossinyol.

I la vaca va seguir per dins el bosc cap allà on li havia indicat el rossinyol. Però al cap d’una estona va veure que per allà se sortia del bosc. I que tornava a estar a aquell prat tan gran, on sempre estava. Va quedar ben desorientada.

Aleshores, de sobte, va sentir els renills d’un cavall, i fent la volta per mirar al seu voltant, va veure’n la crinera que sobresortia de darrere un turó que hi havia més enllà.

S’hi va acostar i sí, sorpresa, va veure que era el cavall que havia estat seguint, pasturant a aquell mateix prat i menjant aquella mateixa herba amb la seva manada. Tot dubtant la vaca va acabar preguntant-li al cavall:

– Bon dia cavall… escolta… Com és que veniu a pasturar aquí amb la teva manada?

El cavall, sorprès, li va contestar:

– Doncs perquè aquest prat és un indret màgic per nosaltres, amb divertits turons per córrer, refrescants rierols i precioses flors. A més, ens dóna el millor menjar, aquesta herba és deliciosa i ens omple d’energia.
– Caram… – va fer la vaca. – Potser sí que ho veig ara… Però cada dia te’n vas al bosc, oi?
– Cada dia faig voltes i corro per arreu de la muntanya. M’agrada conèixer altres llocs, descobrir coses noves i trobar-me altres animals. Però també em serveix per redescobrir aquest lloc, casa meva, que m’encanta i hi sóc feliç.

I la vaca va tornar amb les seves amigues, amb ganes d’explicar-los moltes coses, tot pasturant aquell prat.

En continuar utilitzant el lloc, vostè accepta l'ús de galetes. Més informació

La configuració de cookies en aquest lloc web es posen a "permetre cookies" per donar-li la millor experiència de navegació possible. Si continua utilitzant aquest lloc web sense haver de canviar la configuració de galetes o fer clic a "D'acord" a continuació a continuació, vostè està consentint a aquesta.

Tancar