Què dir d’un lloc que et deixa sense paraules.

El Martinet ha sigut el millor lloc on jo podia anar a parar per créixer i és que no hi ha millor lloc per fer-se gran que El Martinet.

Ser part d’aquest projecte va fer de la meva vida un camí llarg i curt, ple de riures i moments que sempre recordaré. Un Camí on he pogut gaudir de la meva infantesa vivint i somiant. On la idea més boja i més arriscada és la més normal. On vaig aprendre vivint.

Ha sigut molt especial poder créixer vivint tota mena d’experiències que formaran part per sempre de la meva vida.  No hi ha un altre lloc on puguis sentir la mateixa calidesa que sents a casa teva.  Has de viure tot al màxim perquè a dia d’avui puguis recordar totes les petites coses que t’han fet ser gran.

Allà els sentiments es posaven per davant de qualsevol cosa perquè no hi ha res més important que un nen feliç, fort i segur de sí mateix. Ens ensenyen que la vida ens tractarà millor si anem sempre amb el respecte per davant i que has de lluitar per allò que creus. Els problemes es resolien parlant i raonant amb el nen ja que un nen castigat contra una paret no aprèn que ha fet mal.  La confiança amb tots els mestres ens fa saber que ets important a la seva vida perquè també tu els ensenyes coses a ells i has format part d’ella.

Estic molt feliç i orgullosa de poder dir que la meva infantesa la vaig passar a El Martinet!

Marian Vico

 

Altres històries del Martinet…

Ahir a la nit arriba un S.O.S al grup de coordinació de la fruita: de l’espai de farines no surt prou gent per cubrir la preparació de l’esmorzar de la comunitat de petits per l’endemà. Ràpidament s’activen mecanismes i alarmes… Una trucada d’una família a la iaia de l’Àlvaro, un nen de l’espai de natura, de 5 anys…

Estic ja pelant pastanagues amb un pare i dues mares més (una ha vingut a ajudar els 30 únics minuts que té disponibles) quan arriba una senyora gran, ben gran, amb el seu mocador, bolso i abric, panteixant… i disculpant-se: “ Perdonad que llego tarde, me avisaron ayer muy tarde… he tenido que acabar de hacer la comida para dejarla lista antes de venir… como era sopa la hice ayer por la noche cuando me avisaron, para poder venir hoy a ayudaros, era muy tarde…  pero como era sopa tenia que acabar de hervir hoy la pasta…” diu la bona dona amb un mig somriure atabalada… es que vengo de la otra punta de Ripollet y no me es fácil…Qué hay que hacer? Pelo manzanas? Ya vine otra vez a hacer la fruta y creo que sí, que se pelaba toda la fruta menos los plátanos y las naranjas…” Em quedo agraïda de veure el què ha hagut de moure la bona senyora, en la seva delicada rutina, perquè la meva filla (i els altres 150 nens i nenes de petits) tinguin avui la fruita tallada i fresca puntualment a les 10:30 per esmorzar… i també una mica avergonyida de veure el contrast de la implicació i l’entrega entre les persones que conformem aquesta gran comunitat educativa, la suma de les famílies, dels avis, de cada casa, de cada realitat, de cada persona… la mobilització que es fa perquè al final dins l’escola tot funcioni… perquè els nostres fills tinguin l’esmorzar a punt i la vida entre aquestes parets amables, que escolten les petiteses i grandeses de les històries que es creen i viuen aquí dins, pugui continuar… avui hi ha moltes maduixes i gaudiran de valent… seria una altra petita història per escoltar i observar… però aquesta és reservada als mestres i als infants, els pares només ho imaginem… o furtivament podem escollir gravar escenes en les nostres retines aquests matins de fruita, únics quan ens inmiscuïm fent-nos invisibles però essencials en aquesta qüotidianitat i fantasia, un regal com un tresor que ens enduem… un privilegi que a mitjans ja no podrem tenir…

Encara hi ha moltes històries per escriure… demà se’n poden escriure més… demà tornem a tenir la oportunitat de participar, de fer la fruita, d’enquadernar uns contes que de tant que els agraden s’han quedat sense el llom, o de regar el jardí perquè floreixin les flors per fer les pocions màgiques tan essencials, o de posar a punt bicicletes per a la propera passejada o envarnissar uns tamburets pel taller d’art… i mentre, el regal de poder observar i viure a la pell històries del Martinet, veure les veus com brillen dels infants i recórrer les seves mirades en el laberint de l’aprenentatge que els nodreix… i de passada… conèixer noves famílies… t’hi apuntes?

 

Marta Coll Ribas, mare de Sira (8 anys, casetes) i Gal·la (3 anys, farina)

En continuar utilitzant el lloc, vostè accepta l'ús de galetes. Més informació

La configuració de cookies en aquest lloc web es posen a "permetre cookies" per donar-li la millor experiència de navegació possible. Si continua utilitzant aquest lloc web sense haver de canviar la configuració de galetes o fer clic a "D'acord" a continuació a continuació, vostè està consentint a aquesta.

Tancar