Babalà era una lloba jove que corria pels boscos més enllà de la vall Daurada. Babalà coneixia el llenguatge de les plantes, escoltava la veu del vent i del riu, i sabia llegir les vides dels animals només olorar la seva pell.

Des de feia temps havia perdut a la seva família i vivia sola. Sempre viatjava buscant algú amb qui jugar.
Va conèixer una guineu, a qui li va proposar jugar, però la guineu intentava caçar als ocells tot el dia i la Babalà es va avorrir esperant-la. Així que es va cansar i va marxar.

Després va trobar un gat, però com no hi havia manera d’aprendre a miolar i no es van entendre, de seguida es van barallar.

També va provar sort amb un ós que buscava mel. L’ós era un bon pescador i li va convèncer per anar a pescar al riu. Després de molta estona de provar-ho i no atrapar ni un peix, Babalà va caure a l’aigua i allò la va fer decidir a provar sort en altres parts.

Un altre dia es va creuar amb un gos que s’havia perdut com ella. Va intentar jugar amb ell. Però el gos tenia moltes ganes de parlar sobre quan vivia amb els homes i de quant trobava a faltar les carícies dels nens de la casa. Babalà no sentia cap d’aquelles coses i van agafar camins diferents.

El millor amic amb qui es va creuar va ser un conill. Ell no es cansava mai de córrer. Sens dubte, era amb qui més es va divertir. Van jugar a perseguir-se molts dies, però mica en mica li van començar a venir unes ganes terribles de menjar-se’l i com no volia berenar-se al conill va partir cap a un altre lloc.

Una nit de lluna plena la Babalà estava asseguda mirant el cel i sense saber com va udolar tan fort que es va escoltar des de ben lluny. Es va sorprendre d’aquella força i de la seva veu. Al moment des de l’altre costat del bosc es va escoltar un altre udol com el seu. Algú havia respost a la seva crida.

Va córrer i va córrer fins a arribar a una clariana. Allà estava un llop assegut udolant content. Es van mirar als ulls i es van apropar a poc a poc. Tenia un pelatge gris i una cua llarga com la seva. S’oloraren mentre giraven en cercle. La Babalà va saber a l’instant que aquell llop havia viatjat molt, que no tenia casa, i que era lliure com el vent per fer quant desitgés.

La Babalà va avançar fins a la bandada. Potser hi hauria un lloc per a ella. Va donar unes voltes al grup i va demanar unir-se a ells. Van convidar-la a dormir junts i a partir d’aquella nit va ser una més.
Al cap d’uns mesos d’escriure aquesta història, per casualitat vaig trobar una cita que deia així:

“El que no sap aullar no trobarà la seva bandada” de Charles Símic, Selected Poems (Nova York, Braziller, 1985)

Mònica Gallifa Calatayud

En continuar utilitzant el lloc, vostè accepta l'ús de galetes. Més informació

La configuració de cookies en aquest lloc web es posen a "permetre cookies" per donar-li la millor experiència de navegació possible. Si continua utilitzant aquest lloc web sense haver de canviar la configuració de galetes o fer clic a "D'acord" a continuació a continuació, vostè està consentint a aquesta.

Tancar