Aquí teniu un dels capítols de les aventures del Pelut i el Pelat, personatges del llibre que fa uns mesos va editar la Susana, mare del Marc de l’espai Natura. Aquest llibre, narrat amb gran tendresa i optimisme, ens explica els tràngols que passen dos gossos amics a la recerca d’una vida nova.

 

LLIBERTAT

Un cop a dins del pis, i amb compte de no fer soroll, van seguir aquella refilada afligida fins a una habitació. Allà van poder veure un ocell dins d’una gàbia al costat d’una finestra. Just al davant hi havia un sofà petit, de dues places, i en un moble baix un televisor engegat però amb el volum silenciat. No s’hi veia cap persona.

El Pelut i el Pelat s’hi van anar acostant, van saltar a sobre del sofà i van dir amb to suau:

―Bon dia, ocellet. Estàs bé?

―Què? Ostres quin ensurt! Co… com heu entrat? Què hi feu aquí? Qui sou?

―Sí, millor que ens presentem. Som dos gossos aventurers que hem pujat fins aquí dalt per tal de veure tota la ciutat i decidir on anar, quan hem sentit que… ploraves?

―Eh? Bé, sí… però, com heu entrat?

―La porta era entreoberta. ―Va aclarir el Pelut.

―Una altra vegada aquest vell despistat! Un dia d’aquests en lloc de dos gossos bonassos, pujarà un lladre i ja veuràs la gràcia que li farà llavors… Què dèieu? Que volíeu veure la ciutat? Doncs des d’aquí ho teniu perfecte.

I així era. Des de la finestra d’aquella habitació es podia contemplar l’enorme extensió que ocupava aquella població. Quilòmetres i quilòmetres de carrers, avingudes, edificis i fàbriques. S’observaven alguns punts verds de parcs i jardins, però no n’abundaven gaire. Al fons, una immensa catifa blava els va cridar l’atenció.

―El mar! ―va exclamar el Pelat.― Vull veure’l de prop!

―És clar! I tant! N’he sentit a parlar molt del mar, i ara que hi estem tan a prop… hem d’anar-hi! —li va replicar el Pelut.

―A mi també m’agradaria poder-hi anar. Però engabiat com estic mai no puc fer ni veure res de nou. Sort que les vistes són bones!

―És per això que el teu cant és tan trist? ―li va preguntar el Pelut.

―Sí. Creieu normal que amb ales com tinc m’hagi de passar la vida tancat sense poder volar?

―Doncs, no!, la veritat, és una barbaritat! ―va dir el Pelat mentre acostava les seves dentetes petites i primes als barrots de la gàbia. ―Jo et donaré la llibertat!

El Pelat va aconseguir obrir-li la porta i, sense esperar ni un moment, l’ocellet va sortir volant per la finestra tot cridant mentre volava en llibertat:

―Moltíssimes gràcies!

I el seu cant es va tornar joiós.

Fragment d’ El gos Pelut i el gos Pelat de Susana Buxó.
Il·lustració de Carol Pérez.

En continuar utilitzant el lloc, vostè accepta l'ús de galetes. Més informació

La configuració de cookies en aquest lloc web es posen a "permetre cookies" per donar-li la millor experiència de navegació possible. Si continua utilitzant aquest lloc web sense haver de canviar la configuració de galetes o fer clic a "D'acord" a continuació a continuació, vostè està consentint a aquesta.

Tancar